Digitalització democràtica: una transició digital basada en els drets humans, des del disseny i per defecte.
Digitalització sobirana: una digitalització on fins i tot l’actor més petit de l’arquitectura democràtica -és a dir, cada ciutadana i ciutadà- pot controlar de manera desintermediada l’ús i la destinació dels continguts creats i les dades generades.
Quan parlem de digitalització, sovint ens referim a grans projectes d’infraestructures com el 5G o la intel·ligència artificial o als debats sobre l’ús del digital a les societats.
Tot i que hi ha una capa ineludible abans de tot això que fa possible la vida digital quotidiana en totes les activitats de la societat, des dels serveis essencials fins a l’ús individual: l’accés a Internet; la comunicació interpersonal en línia; la navegació, etc.
Quan la capa bàsica de la vida digital quotidiana viola sistemàticament els drets de les persones que la usen, tot el que es faci amb ella succeirà en un marc sense garanties democràtiques.Operar en núvols on es generen i emmagatzemen configuracions, dades i continguts de forma no sobirana n’és un exemple.
Creiem que aquesta responsabilitat recau sobre les nostres institucions que no han de fer deixadesa de funcions. L’èxit de la digitalització no s’ha de produir amb la destrucció de drets fonamentals com a dany col·lateral.
La privacitat és el punt de partida d’un esquema que sigui garant de drets. Poder garantir el compliment dels principis democràtics és poder auditar les eines i infraestructures digitals per saber què executen; és a dir, és fent el seu codi font accessible, disponible per ser auditat de manera distribuïda i desintermediada.
Des d’aquesta perspectiva, només les eines de programari lliure responen a aquests requisits.
El programari lliure (FLOSS) té un altre avantatge fonamental: contribueix a impulsar l’emprenedoria sociotecnològica perquè es posa a disposició de tothom i, gestionat amb racionalitat, pot fer perdurar la inversió pública molt més que el codi propietari. A més, aquesta perspectiva de canvi de les pautes de consum individuals, però també (i sobretot) institucionals, és també una manera de reduir la nostra petjada ecològica.
El fet que la capa de digitalització bàsica quotidiana sigui proporcionada més intensament per només unes quantes Big Tech, fins i tot en el context de les institucions i els serveis essencials, és una indicació que s’està enviant un senyal equivocat al mercat: que la digitalització pot tenir lloc sacrificant les petites i mitjanes empreses (PIMEs); sacrificant la innovació com a capacitat humana valuosa i distribuïda; i sovint sacrificant els propis drets humans.
Per contra, les accions/prototips pràctics proposats al nostre informe pretenen reestructurar l’economia des del punt de vista de la digitalització democràtica i sobirana, és a dir, fent del respecte als drets humans la matèria primera d’un disseny empresarial distribuït.
A l’informe, abordem 3 àmbits com a essencials en la digitalització quotidiana. Als 3 àmbits indiquem com les institucions poden rectificar la situació.
A més, es tracten 2 àmbits transversals: la bretxa digital (es tracta únicament la bretxa territorial i socioeconòmica) i els aspectes relacionats amb problemes en la licitació pública.
La situació que ens hem trobat intentant aprofitar el talent que hi ha a l’àmbit digital per al desenvolupament de codi és preocupant. Hi ha una recurrent mala praxi en la licitació pública.
La sistemàtica violació de la regulació nacional i europea sobre contractació pública que des del 2014 obligaria les institucions a lotitzar per afavorir així les petites i mitjanes empreses i l’absència de clàusules per al respecte dels drets digitals, fa extremadament difícil el desenvolupament sostenible i de qualitat d’empreses locals en àmbit digital i empreses de desenvolupament de programari auditable.
En resum, la sostenibilitat de la digitalització sobirana i democràtica passa per polítiques antimonopoli i d’inversió que arribin a les PIMEs. És a dir: la simple aplicació de les directives europees permetria la democratització del dret a emprendre en una digitalització més democràtica.
Les dades mateixes de la Unió Europea mostren que a molts llocs no s’arriben a lotitzar més del 30% dels contractes públics i la mitjana europea és del 50%.
És un cercle viciós: les grans empreses guanyen les licitacions perquè el sector del codi auditable no pot fer front a grans desplegaments. El sector del codi auditable no pot fer front a grans desplegaments perquè no se li permet millorar i créixer, ja que no hi ha oportunitats per a ell.
Mentre que, per una banda, els governs demanen als ciutadans que comprin localment per reactivar l’ economia, no donen exemple i segueixen adjudicant els concursos a empreses gegants i/o multinacionals.
Una altra responsabilitat institucional és permetre la penetració de Big Tech a les institucions amb productes que ofereixen a zero euros, com és el cas en educació, sanitat o al correu, oferts de forma «gratuïta» en termes monetaris.
Els principals riscos per a la competència estan relacionats amb que:
– Això passa fora de la contractació pública, amb l’excusa que el cost és zero o sigui fora del mercat;
– Això «nivella» els camps de joc, impedint que sorgeixin competidors; i qui se’n beneficia, creix pel que es fa «inexpugnable».
En resum, demanem a les administracions que encara digitalitzen amb lleugeresa –que són la majoria– que assumeixin les seves responsabilitats.
Que la ciutadania usem programari no auditable pot ser perquè no tenim altra opció o no podem adaptar-nos, però quan una institució segueix usant cada dia programari no auditable, està violant sistemàticament els drets de la població; no només els digitals, sinó també la inviolabilitat de les comunicacions, els de la llibertat d’emprendre i de la tutela jurídica efectiva entre d’altres.
